Els ulls, els teus, amor,

com flors de llum fresca i precisa,

em miren, des del fons

profund de la memòria:

hi ancoren el desig,

la tèbia boira,

el dolç esforç curós del bes

—desfici saborós! i fèrtil!—.

Com respires la vida! ah, com exhales!

De la cova secreta,

on jauen les pregàries trencadisses,

brolla l’alè sagrat dels sacrificis

pel meu retorn,

i el fum troba per fi, tal una vella espasa,

estoig, repòs... i vol de vent!

I carn, i vela, i mar, dolcesa!

Tendre combat de naus,

guerrera lleugeresa de les llengües,

que sense treva beuen

les ombres, esplendents d'estels,

les onades, verins humits que cremen!